Concepció Violán: “Fan falta més professionals assistencials que facin recerca”
La investigadora de l’IDIAPJGol, entitat que va dirigir durant 16 anys, parla sobre la seva visió de la investigació en l’atenció primària i els reptes que afronta l’Institut. La seva carrera ha estat reconeguda amb el Premi a la Trajectòria Investigadora a l’Atenció Primària de l’ICS 2024
Concepció Violán, metgessa i investigadora que va dirigir durant 16 anys l’IDIAPJGol, ha estat reconeguda amb el Premi a la Trajectòria Investigadora a l’Atenció Primària 2024 en la darrera Jornada de Recerca de l’Institut Català de la Salut. Aquest guardó posa en valor més de quaranta anys de dedicació a la recerca, la docència i la gestió en aquest àmbit.
La doctora Violán, que actualment exerceix com a metgessa a la Unitat de Suport a la Recerca Metropolitana Nord de l’IDIAPJGol i de l’ICS, ha estat una figura clau per al desenvolupament de la recerca en l’atenció primària. En aquesta entrevista, reflexiona sobre la situació de l’atenció primària i el paper essencial que té la investigació en el primer nivell assistencial. També parla sobre la seva visió de l’IDIAPJGol i els reptes que afronta.
Què significa aquest premi?
Fa molta il·lusió rebre un reconeixement a la trajectòria, quan s’acosta el final de la vida professional. Tot i així, en recerca, i especialment a l’atenció primària, la feina no és mai d’una persona. Per tant, aquest reconeixement l’he rebut jo en nom de tota la gent que ha treballat amb mi durant aquests anys.
Heu dedicat la major part de la vostra vida professional a la investigació en l’àmbit de l’atenció primària. Com va néixer el vostre interès per aquest àmbit?
Jo vaig començar a fer recerca molt jove. De fet, quan encara no havia acabat la carrera, a l’Hospital Clínic. Allà va néixer la meva inquietud per fer recerca. Quan vaig acabar Medicina, ja tenia clar que volia fer el doctorat. Vaig anar a fer la residència a l’Hospital Virgen de la Arrixaca, de Múrcia, on vaig realitzar la tesi, que va tractar sobre la hipertensió, concretament sobre els holters, els aparells que mesuren la tensió arterial durant les 24 hores.
En total, han estat més de quaranta anys de vida professional, dedicada a la recerca, però també a la gestió: a l’IDIAPJGol, on vaig estar 16 anys, i també en direccions d’atenció primària de Múrcia, Madrid i també de Catalunya, on vaig tenir la satisfacció de treballar en la reforma de l’atenció primària i finalitzar-la.
Com veieu l’atenció primària? En quina situació es troba?
Des de finals dels vuitanta fins abans de la pandèmia, l’atenció primària, tant a Catalunya com a Espanya, va millorar molt, en recursos però també en una cosa molt important, que és la longitudinalitat, l’atenció integral de la persona, que era un aspecte bàsic de la reforma de l’atenció primària que vam dur a terme durant les dues últimes dècades del segle vint.
Després de la pandèmia hem hi incorporat altres perfils professionals, fisioterapeutes, nutricionistes, professionals de salut mental, cosa que està bé, però hem perdut aquesta visió global de l’atenció. En gran part a causa de la manca de metges de família i infermeres, que són els pals de paller sobre els quals ha de pivotar l’atenció primària. Ara cal, no només repensar, perquè ja hi ha molta gent que hi pensa, sinó actuar per canviar el sistema de salut, integrant i posant en valor les tasques dels nous professionals que s’incorporen a l’atenció primària.
I de quina manera s’ha d’actuar, tenint en compte la manca de professionals i de recursos?
La clau és prioritzar. S’ha de revisar què cal i què no cal fer, però, sobretot, repensar què aporta valor per tal de millorar la salut de les persones. S’han de revisar quins són els procediments diagnòstics que podem sol·licitar i realitzar a l’atenció primària. La coordinació amb l’atenció especialitzada també és un aspecte que cal revisar. També tenim les consultes col·lapsades perquè hi ha problemes que no es poden abordar des de l’atenció primària, i cal identificar-los i cercar solucions avaluades i adaptades a cada territori.
També és important que cada persona tingui un referent assistencial, que han de ser els professionals de la medicina i la infermeria. Des de la mateixa atenció primària estem trencant la longitudinalitat del metge de família. Estem atomitzant l’atenció a la persona, no només a l’atenció primària, sinó també als hospitals, i això no és bo per a la salut de la població ni és eficient, sobretot tenint en compte l’envelliment de la població, que va associat a la cronicitat i la multimorbiditat. Això implica que molt sovint dues persones amb hipertensió, per exemple, no poden ser tractades de la mateixa manera; cal tenir en compte altres malalties que puguin tenir, els seus condicionants socials i culturals, i personalitzar l’atenció a cada pacient.
Com pot ajudar la tecnologia a millorar el sistema?
La tecnologia ens ha ajudat en algunes coses: les visites telemàtiques, les telefòniques, la capacitat de connectar amb el teu metge a través de La meva salut... Però al final això també acaba saturant els professionals. Estem facilitant eines de telecomunicació que estan restant temps per a les visites cara a cara, que potser podrien permetre resoldre el problema abans.
En qualsevol cas, abans de decidir els canvis que hem de fer, hem de conèixer quines coses funcionen i quines no, i aquí és on entra la recerca: abans de decidir quins canvis organitzatius fem, cal que ens fem preguntes; la resposta ens permetrà analitzar quines decisions són més encertades per millorar l’atenció.
Aquest any celebrem el centenari del naixement de Jordi Gol i Gurina. Què creus que podem aprendre del seu pensament, de la seva manera de veure l’atenció primària i la medicina de família en general?
Jordi Gol era un metge de família de cap a peus, que tenia clar que el metge de família, a qui en la seva època s’anomenava metge de capçalera, era el professional que havia d’abordar la persona de manera integral, tenint en compte el seu entorn i també factors físics, mentals, socials, espirituals...
Ell va introduir la història clínica, que ha estat fonamental per fer recerca a l’atenció primària, perquè allò que no queda registrat no es pot avaluar. Gràcies a Jordi Gol som conscients que tots els condicionants de la persona influeixen en la seva salut.
Avui, a banda d’allò que el metge registra en la història clínica, hi ha un munt d’informació rellevant per a la salut de la persona: les dades que registren els rellotges intel·ligents, les informacions de l’entorn, la temperatura, la contaminació... Aquests condicionants de la salut ens poden ajudar a atendre millor les malalties. En Jordi Gol ens va fer tenir consciència que hi ha molts condicionants de la salut que cal tenir en compte, més enllà de paràmetres bioquímics o biològics.
En quina situació creieu que es troba la recerca en atenció primària en aquest moment?
A Catalunya estem millor que a la resta de l’Estat, i liderem la recerca en atenció primària, però encara ens queda molt de camí per recórrer si volem ser-ne líders a nivell europeu. Una de les coses que necessitem per aconseguir-ho és que els professionals assistencials puguin fer recerca. Perquè la recerca avui dia ha crescut molt entre altres professionals que no són clínics, com informàtics, enginyers, matemàtics, estadístics, físics... i la col·laboració entre professionals bàsics tècnics i els metges ens ha permès créixer molt. Però necessitem més professionals assistencials que facin recerca.
El problema és que els metges i les infermeres, i també els altres professionals que fan assistència directa a l’atenció primària, no tenen temps de fer recerca. Però és fonamental que aquests professionals investiguin, perquè són els qui es fan preguntes, els qui coneixen de manera més propera les necessitats de salut de les persones. Perquè un farmacèutic o un químic ens poden ajudar molt, però la pregunta clau la seguirà fent el professional assistencial.
Dèieu que, durant els darrers anys, la recerca en atenció primària ha crescut, tot i que podria haver crescut més. Quin paper ha tingut la pandèmia en aquest creixement?
La pandèmia ha permès potenciar la recerca en vacunes i, en general, en totes les activitats preventives. Les entitats finançadores de la recerca i els mateixos professionals s’han adonat que aquesta recerca no es pot fer al marge de l’atenció primària, que és la porta d’entrada del sistema i on es poden impulsar activitats preventives.
Arrel de la pandèmia també hi ha hagut un creixement important de projectes internacionals que han permès fer créixer la recerca a l’atenció primària. També haig de dir que l’actual direcció de l’IDIAP Jordi Gol ho ha sabut aprofitar i ha fet un esforç important per potenciar els projectes europeus i els projectes relacionats amb la innovació i amb la implementació de noves tècniques a la pràctica clínica en l’atenció primària.
L’IDIAPJGol és un dels pocs centres del món que es dediquen exclusivament a la recerca en atenció primària. Quin és el seu paper?
L’IDIAPJGol està reconegut com una institució líder i puntera de la recerca en atenció primària. És un model singular i únic que, a l’Estat espanyol, la Comunitat de Madrid ha agafat com a model. Liderem la RICAPPS [Red de Investigación en Cronicidad, Atención Primaria y Prevención y Promoción de la Salud], que és la xarxa de referència en recerca en atenció primària a nivell estatal, una estructura que ha permès consolidar la investigació al primer nivell assistencial.
Heu estat la persona que més temps ha estat al capdavant de l’IDIAPJGol, que heu dirigit durant 16 anys. Durant aquest període, la institució va créixer de manera considerable. Com va ser aquesta experiència?
Va ser una experiència molt gratificant, com veure créixer un fill. Quan m’hi vaig incorporar, l’any 2004, érem només set persones i calia muntar tota l’estructura, establir procediments... Tot això va requerir molt de temps i la feina d’un gran equip que em va acompanyar durant tot aquest període.
Com que no complíem els requisits per ser acreditats com a centre de recerca, perquè, legalment, només hi podien accedir els instituts vinculats a un hospital, ens vam certificar amb una norma ISO que permetia demostrar i demostra la qualitat de la feina que fem. Això ens va permetre crear una estructura de gestió i de procediments de treball que garantís que els recursos que dipositen en nosaltres els investigadors estaven ben gestionats. Aquesta és una part molt important de responsabilitat que nosaltres tenim, perquè els diners que gestionem no són nostres, sinó dels investigadors que lideren els projectes de recerca. Per tant, s’havia de crear un mecanisme ordenat i transparent, que pogués ser auditable i acreditable. Una altra cosa que també vam fer va ser impulsar ajudes a la recerca que permetessin als professionals assistencials tenir temps per investigar, i això s’ha mantingut i potenciat.
Jo vaig posar-hi la llavor i l’infant va poder començar a créixer. Ara, amb més de 25 anys, l’Institut ja ha arribat a la seva edat adulta. La direcció actual està portant el timó del vaixell molt ben endreçat i pot continuar creixent.
I cap a on ha de seguir creixent l’IDIAPJGol? Quins reptes afronta?
Cal poder atreure més professionals assistencials que facin recerca, perquè la investigació, igual que la formació i la docència, és imprescindible per fer una bona assistència. No pots fer una bona assistència si no contestes les preguntes que et formules durant la pràctica assistencial.
És només una qüestió de temps o cal més interès per fer recerca per part dels professionals de l’atenció primària?
Hi ha un factor que hem de tenir en compte, i és que les generacions actuals tenen una percepció de la vida diferent a la que tenia la meva generació. No dic que sigui pitjor, però els valors han canviat. Avui es vol treballar per viure i a la meva època la feina era prioritària i viure potser no ho era tant... Després hi ha la pressió assistencial, que és avui dia molt elevada. Per als assistencials, fer recerca suposa una motxilla que pot ser molt pesada. Ens hauríem de plantejar models que permetin compatibilitzar la recerca amb l’assistència.
I això com ho fem?
Si volem fer recerca als centres de salut i no volem que els professionals hi posin més hores, hem de posar més persones i redimensionar en alguns casos algunes plantilles dels centres. Tampoc fa falta que tots els professionals investiguin. La recerca no és obligatòria, tot i que sí que és necessària per donar una bona assistència.
Una altra cosa és millorar la col·laboració amb altres professionals. La mirada interdisciplinària és clau per poder fer recerca de qualitat. Tenir la col·laboració de professionals que aportin mirades diferents, que puguin interpretar les dades...
Parlant de dades, una de les joies de la corona de l’IDIAPJGol és el SIDIAP, que es va desenvolupar quan éreu directora de l’Institut. Quina importància té aquesta base de dades per a la recerca en atenció primària?
El SIDIAP es va posar en marxa l’any 2010. En aquell moment, vam ser una de les institucions pioneres en fer servir el que avui s’anomena real world data. El SIDIAP és una eina molt potent, que ha ofert dades molt rellevants que han permès modificar tractaments i actuacions clíniques, a partir de l’evidència. Amb l’aplicació de tècniques epidemiològiques, estadística i intel·ligència artificial estem obtenint informació molt rellevant del SIDIAP, que està permetent millorar la pràctica clínica.
