Carolina Lapena: “La pandèmia ens ha fet aprendre que hem de cuidar més els cuidadors”
L'estudi “Sobrecàrrega en persones cuidadores informals de persones ateses a domicili per atenció primària durant la pandèmia”, desenvolupat per residents d’infermeria dels CAP Bon Pastor, El Carmel, La Mina i Poblenou ha obtingut darrerament dos reconeixements: el premi de la catorzena Jornada de Recerca per a Residents de l’Atenció Primària i a la Comunitat de Barcelona Ciutat (APBCN) i també el 1r premi de l'11a Jornada d'especialistes en Infermeria Familiar i Comunitària de l'Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFICC). Parlem amb la Carolina Lapena, infermera especialista i investigadora de l’IDIAPJGol, que ha estat la tutora d’aquesta promoció.
Com neix aquest projecte?
Dintre de la part formativa dels residents d'infermeria familiar i comunitària, una de les tasques és fer un treball de recerca, i aquest va sorgir dels mateixos residents. Inicialment van tenir en compte diferents temàtiques que els podien ser interessants o engrescadores. I una de les que va sorgir va ser aquesta. A mi també em va agradar molt la idea perquè ja des del plantejament inicial vam tenir clar que seria un estudi mixt de combinar una mica diferents metodologies, tant la quantitativa com la qualitativa. I també encaixava molt amb la meva idea del que tenia que ser aquest procés formatiu de tastet de la recerca. Teníem clar que seria un tastet perquè només eren dos anys i havíem de fer moltes coses en molt poc temps, però sí que els faria provar diferents metodologies i diferents eines.
En què va consistir el treball de recerca?
El projecte va analitzar quina havia sigut la variació de la sobrecàrrega els cuidadors i cuidadores de persones que estaven incloses en el Programa d’atenció domiciliària (ATDOM) de l’atenció primària i comunitària a Catalunya. que atén a persones que normalment no poden sortir del seu domicili, amb els nivells més alts de dependència i de fragilitat i per tant, necessiten algú que estigui tenint cura d'ells de forma quotidiana. Sabem que les persones que estan tenint cura d'altres tenen un risc de cansament perquè és una tasca que requereix, ja no només molta dedicació física, sinó sobretot emocional. La pandèmia va fer que aquests assistents estiguessin als domicilis cuidant aquestes persones mentre tot el sistema sanitari estava prioritzat a fer detecció de Covid i a atendre patologies agudes i, per tant, tot aquell suport que s'oferia es va tenir que readaptar. Volíem saber com havia pogut impactar tot això en el cansament de cuidadors i cuidadores a l'hora d'atendre aquests familiars o persones properes a qui cuidaven.
I quines són les conclusions?
Doncs que durant el pic de la pandèmia sí que hi va haver un empitjorament dels cuidadors i cuidadores que tenien cura de les persones incloses al programa, però que aquest empitjorament no era perquè l'estat de salut dels ATDOM hagués empitjorat, sinó per la por o la incertesa que tots vam patir, agreujat per problemes de salut propis, o perquè el suport familiar o social preservava aquesta persona cuidadora de qualsevol contacte exterior. D’aquesta manera, l’assistent o assistenta no tenia opció d’esbargir-se o de trencar de tant en tant amb aquella situació, i així empitjorava el seu cansament.
Què han suposat aquests premis pel col·lectiu?
És un reconeixement a una feina feta pels residents. Quan comencen la residència, puc entendre que del que tenen ganes és de veure pacients i tocar el terreny. I potser un treball de recerca no era de les coses que a priori els engresqués gaire. Llavors, crec que el fet que finalment ells vegin que han acabat aquest treball de recerca i que treuen conclusions que poden impactar en la seva pràctica diària i que té valor el que tu fas a la recerca per a la teva tasca assistencial. Jo crec que aquest treball de recerca els impacta perquè veuen que això té una utilitat, i si a sobre aquest reconeixement ve de fora en forma de premi per part d’un tercer extern que, en teoria, és sempre més expert, penso que posa en valor tota aquesta feina feta. I si, a més, el col·lectiu de persones premiades son infermers i infermeres, doncs pera mi encara té més motiu, perquè històricament tenim una tradició investigadora menys reconeguda o menys valorada.
Parla’ns de l’aplicabilitat del projecte dins l'atenció primària.
Tot i que el context d'aquest estudi va ser la pandèmia, sí que ens permet extreure conclusions a l'hora de repensar una mica la nostra feina. És a dir, hem de fer programes que siguin molt adaptables, perquè això que ha passat ara no sabem si tornarà a passar, i ens obre la ment a tenir clar que hem de treballar en xarxa. No només existim els serveis sanitaris, sinó que hi ha tota una xarxa de recursos socials, familiars, agents de barri... Hem de tenir en compte les característiques d’aquell barri, d'aquella població, d'aquella família, d'aquella persona, la que estem atenent i incorporar-les, perquè cadascú té les seves circumstàncies, i com això ens condicionen. També ens pot donar pistes sobre quin tipus d'informació recollim en les històries clíniques: ens hem adonat que ens faltava molta informació dels cuidadors; teníem molta informació de la persona ATDOM, però potser hauríem de recollir informació de la persona que cuida, que és tant o més important. I hem de ser conscients de la importància que hi hagi un rigor, una metodologia i una evidència que justifiqui les pràctiques que fem. Això ens ajuda a focalitzar en que ens hem de fixar més en una persona, per exemple, que n’està cuidant una altra. I el que sempre diem: allò de cuidar el cuidador cobra més importància que mai en estudis com aquest.
Com és la feina que fas com a tutora de les infermeres residents en infermeria familiar i comunitària?
El que fem una miqueta des del principi és planificar el treball de recerca, que és l’objectiu final. El primer any potser està més dirigit a una fase més formativa, més d'explicar conceptes i idees molt bàsiques de tot el que és la recerca. Aprofitem també per ensenyar els recursos amb els que poden comptar, tant instrumentals com per fer cerques, com fins i tot recursos físics de la Unitat de Suport a la Recerca, i que coneguin també les persones del servei o tot el que hi poden trobar, perquè els pot ser útil per realitzar aquest treball de recerca, però també quan acabin la seva residència, si s’hi volen dedicar. Després ja comencen a fer treball de camp i anem veient l'aplicabilitat i com tot això es pot anar encabint en el seu treball específic, amb la seva temàtica i amb les dificultats o coses que van trobant, alhora que la recerca avança. I, en definitiva, això també et posiciona davant de la professió, en com et qüestiones la teva pràctica del dia a dia, en sortir una miqueta de la zona de confort, voler aportar i voler aprendre més coses per qüestionar-te a tu mateix. Al cap i a la fi, es tracta que no perdin mai el cuquet de la curiositat i de la recerca.
Costa que els i les residents s'entusiasmin per la recerca?
Al principi costa que s'entusiasmin; ningú tria fer recerca. Forma part del currículum que han d'assolir i per tant, toca fer ho. Una cosa que els vaig repetint des del primer dia és que el meu objectiu és que aprenguin quatre cosetes, però sobretot que s’ho passin molt bé. Si s’ho passen bé, seguiran fent-ho, després. En aquests dos any tenim moments d'eufòria, d'estar molt satisfets i molt contents, i també moments difícils, perquè costa molt encabir ho. Però quan arriba el final, veuen el resultat del seu treball i entenen la gràcia que una enriqueix l'altra parlant amb altres companys i companyes i van veient que tots han aconseguit coses profitoses. I finalment, quan valoren tot aquest esforç, veuen que potser ha valgut la pena, com per a que, en un altre moment, tinguin ganes de tornar ho a provar. Per què no?
