El mes de maig de 2025, Daniel Martínez Laguna es va incorporar com a nou coordinador de la Unitat de Suport a la Recerca (USR) Barcelona, en substitució de Miguel Ángel Muñoz. Martínez és metge de família del CAP Sant Martí, centre que ha dirigit fins la seva incorporació en el nou càrrec, i on segueix fent assistència dos dies per setmana. Diu que seguir visitant pacients li permet estar en contacte amb la realitat i mantenir viva la seva curiositat per saber coses noves. En aquesta entrevista parla sobre com veu la recerca a l’atenció primària i sobre els projectes que es planteja al capdavant de la Unitat.

Quin balanç fas dels primers mesos al capdavant de la USR?

Jo fa anys que formo part de la USR i la conec bé. Entenc que la meva figura, com a coordinador, és secundària, i estic al servei dels grups, que són els veritables protagonistes. De tota manera, a banda dels grups consolidats, tinc la impressió que als CAP cada cop s’investiga menys i crec que s’ha de recuperar la cultura de la recerca des de l’inici. Els grups es van envellint i falta incorporar-hi gent nova, perquè, si seguim així, arribarà un moment que no hi haurà nous investigadors.

Què vol dir recuperar la recerca des de l’inici?

Vol dir intentar despertar la curiositat i la visió crítica entre els professionals, perquè durant el seu dia a dia es puguin fer preguntes que es converteixin després en projectes d’investigació.

I això no s’estimula prou?

No. Si vas a un congrés, la majoria de projectes que s’hi presenten són casos clínics i hi ha pocs projectes d’investigació, i els que hi ha són molt elaborats. Abans s’hi presentaven molts més treballs que responien a aquesta investigació que sorgia més de preguntes quotidianes, sorgides de la consulta. És cert que la recerca és voluntària i suposa una sobrecarrega per als professionals. Hi ha ajuts, com els de l’ICS i l’IDIAPJGol o els que atorga la l’Atenció Primària de l’ICS a Barcelona, que permeten a alguns professionals alliberar part del seu temps per poder investigar, cosa que està molt bé, però no n’hi ha prou.

I per què això passa més ara que abans?

Ha canviat el fet que molts professionals assumeixen que allò que no forma part de l’agenda assistencial no s’ha de fer. Hi ha un factor generacional. Ara la gent ara viu d’una altra manera el que toca fer, i no veuen la recerca com una part essencial de la nostra professió. Ens oblidem que tots els professionals sanitaris som científics i que la recerca forma part de la professió sanitària.

D’altra banda, el fet que les unitats docents hagin centralitzat la recerca ha fet que moltes vegades es duguin a terme projectes fragmentats, que neixen i moren amb el resident. Quan jo era resident, hi havia línies de recerca que tenien continuïtat, independentment dels residents que s’hi anaven incorporant, i avui això no és habitual. Dins les unitats docents, la figura del tutor és essencial per despertar la inquietud per la recerca entre els residents, i si hi ha tutors que no investiguen, que només cobreixen l’expedient supervisant les activitats de recerca que formen part del programa formatiu obligatori de l’especialitat, és difícil despertar vocacions.

La solució a aquesta situació implica un canvi de cultura, que sempre és difícil d’aconseguir.

És cert que la part cultural és difícil de revertir, però parlant amb la gent te n’adones que hi ha poc coneixement del que s’està fent. Una de les coses que pot fer la USR és de comunicadora, de facilitadora. Nosaltres estem fent ara un recull de tot el que sesta fent, volem elaborar un mapa de la recerca que estan fent els professionals de la Gerència d’Atenció Primària de Barcelona, i hem començat pels centres docents, que són els que tenen més cultura de recerca.

Creus que els professionals coneixen la USR i, més en general, l’IDIAPJGol?

Fa dos o tres anys es va fer una enquesta i vam veure que la USR no era coneguda. Sabien que existia, però no el que feia, no sabien quina era la seva cartera de serveis. L’IDIAP com a tal es coneix, però de manera global. Es veu com una entitat que dona ajuts i poca cosa més.

I quins altres temes voleu potenciar des de la USR?

Volem revisar la formació en recerca que estem fent. Tenim la intenció de fer un pla formatiu en recerca específic per als doctorands. Una altra cosa és millorar la difusió. La USR de Barcelona és una de les que té més producció, però això no es visualitza prou. La meva idea és deixar que allò que està funcionant segueixi com fins ara, descobrir la recerca que estan fent els professionals, que està al marge dels grups, i identificar noves línies d’investigació.

Quins són els punts forts de la recerca que es fa a la USR Barcelona?

Fem una recerca molt variada, hi ha grups que fan investigació epidemiològica, d’altres que fan recerca qualitativa, que dona una altra visió… Crec que el que ens fa bons és que fem una recerca molt variada, tant pel que fa als temes com a la metodologia.

El grup de recerca de Salut Mental de Barcelona s’ha unit recentment amb el de Tarragona-Reus. Aquest tipus de col·laboracions entre territoris no és massa habitual. Creus que cal potenciar aquest tipus de sinergies? Com ho fem?

Sí que cal potenciar-ho, però molt sovint al darrere hi ha un tema d’afinitats personals més que no pas una estratègia institucional. Fa uns quants anys es potenciava molt la recerca entre grups, però és difícil aconseguir-ho. Potser es podria valorar que per obtenir un determinat ajut calgui col·laborar amb altres grups.

Ets l’investigador principal del grup d’Aparell Locomotor (GREMPAL). Què esteu investigant actualment?

Continuem amb la nostra línia habitual, que és l’osteoporosi. Ara tenim una doctorand que està fent la seva tesi sobre els fàrmacs contra l’osteoporosi en pacients amb diabetis, que és un exemple de col·laboració antre grups. Tenim idees de nous projectes, per exemple, un treball per estudiar l’efecte dels suplements de vitamina D en pacients amb osteoporosi i entre la població general. Hi ha gent que creu que s’han de donar suplements de vitamina D a tothom per prevenir fractures, i volem mirar si realment cal.

Fa uns anys també vam iniciar una línia de recerca sobre gota, encapçalada per Maria Antònia Pou, que està donant molt bons resultats. Ara estem estudiant l’associació entre la gota i la malaltia cardiovascular i també amb la diabetis. Tenim també una altra línia de recerca associada amb la seguretat dels opioides que s’utilitzen per tractar el dolor crònic no oncològic, provocat, en la major part de casos, per patologies osteomusculars.

Quina visió general tens de l’IDIAPJGol?

L’IDIAP, si no existís, s’hauria d’inventar. Aquesta frase no és meva, però la comparteixo totalment. Facilita molt que els professionals d’atenció primària puguem fer recerca. Per poder ser competitiu, necessites gent que t’ajudi, i l’Institut té un equip de persones molt especialitzades que t’ajuden a identificar convocatòries, a poder obtenir ajuts i a difondre la investigació que estem fent. Tenim un CEIm [Comitè d’Ètica per a la Investigació amb Medicaments] que és l’enveja de tothom, un equip d’innovació molt potent… L’IDIAPJGol és singular a l’Estat, l’únic centre d’aquestes característiques centrat completament en l’Atenció Primària.  La nostra investigació és igual de bona que la que es fa als hospitals. Ara només falta que ens ho creiem.