És la porta d’entrada de l’IDIAPJGol, la primera veu que sents quan truques a la seu de l’Institut i la persona que et rep quan entres a les seves oficines. Sempre té a punt una paraula amable i un somriure. Fins i tot somriu quan parla per telèfon, i això es nota i et fa sentir bé. Parlem de Montse Domingo, la secretària de direcció de l’IDIAPJGol, el lloc on li agradaria seguir treballant fins que es jubili.

La Montse va estudiar un cicle formatiu de grau superior en Secretariat i ha treballat en diverses empreses privades del sector de la consultoria, del màrqueting i de la salut abans d’incorporar-se a l’IDIAPJG ol, que és on s’ha trobat més a gust. “M’agrada molt l’ambient de treball, la qualitat de la gent i les tasques que faig, que són molt diverses”. Assegura que “aquí no pots avorrir-te”. També valora la flexibilitat que té a la feina i destaca que l’IDIAPJGol és “una institució amb empatia, que es preocupa per la gent que hi treballa”.

Apagar focs

A banda de l’ambient de treball, de l’IDIAPJGol li agrada que és una institució que, en últim terme, té l’objectiu d’ajudar les persones. Des que hi va començar a treballar, ha vist com ha augmentat el nombre de treballadors i el volum d’activitat, i desitja “que segueixi creixent durant els darrers anys i que aconsegueixi més diners per continuar investigant”.

El seu dia a dia consisteix en atendre trucades, gestionar l’agenda del director, organitzar esdeveniments, preparar reunions, elaborar les actes de les trobades, redactar missatges de correu electrònic institucionals, “apagar focs”… La Montse sempre està disposada a ajudar. “Quan algú em demana alguna cosa, m’aixeco i ho faig”, afirma, i reconeix que li costa dir que no, cosa que, de vegades, li provoca una mica d’estrès, tot i que amb el temps ha après a gestionar-ho millor.

Vàlvula mental

Sempre se li han donat bé les manualitats. Fins fa un any era aficionada a fer articles de bijuteria –polseres, arracades, collarets…– i bosses, que alguns caps de setmana anava a vendre a fires. Aquesta activitat la va fer durant 14 anys, però és una etapa que ja ha tancat.

“Ara em centro a córrer; és una de les meves vàlvules d’escapament”. Ha participat en dues maratons i es posa les vambes pràcticament cada dia. “Estic enganxada a córrer; el cos no sempre m’ho demana, però el cap sí”. Reconeix que aquest hobby l’ajuda a desconnectar i li aporta resistència mental: “Si he pogut amb una marató, puc amb tot”, afirma amb un somriure.