Des del mes de setembre de 2025, la metgessa de família María Pilar Astier és la presidenta electa de la World Organization of Family Doctors (WONCA), l’entitat internacional que representa l’especialitat de medicina de família i que actua com a interlocutora amb l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i l’Organització de Nacions Unides (ONU) pel que fa a l’atenció primària de salut.

Actualment, exerceix al centre de salut Universitas de Saragossa, del Servei Aragonès de Salut, és professora docent i investigadora a la Universitat de Saragossa i tutora de metges i metgesses de família en formació especialitzada i assessora en qualitat assistencial i seguretat del pacient a nivell nacional i internacional. La seva línia de recerca s’orienta a la millora de la seguretat del pacient en el sistema sanitari.

Astier coneix bé l’IDIAPJGol, perquè des de fa anys forma part del seu Comitè Científic Extern, des d’on exerceix d’ambaixadora de la institució.

Què ha significat per a vostè haver estat elegida presidenta de WONCA World?

Jo m’ho he plantejat com un repte col·lectiu. WONCA és una organització d’organitzacions de metges de família, i la meva candidatura ha estat presentada per la Societat Espanyola de Medicina Familiar i Comunitària (SEMFyC), la qual cosa agraeixo moltíssim, igual que a la resta de persones que em van votar.

Durant aquests últims quatre anys he estat a l’executiu assumint diferents funcions, com a presidenta del Comitè d’Afiliació i com a enllaç amb l’Organització Mundial de la Salut, i he estat la coordinadora del Grup de Qualitat i Seguretat del Pacient, així que conec bé l’organització. Ara, el fet d’assumir el lideratge és una oportunitat per poder impulsar projectes que ajudin a transformar els sistemes sanitaris i reorientar-los cap a l’atenció primària.

Quins reptes es planteja en aquest mandat?

Durant aquests propers anys hem de dissenyar el nou pla estratègic de WONCA. L’actual finalitza l’any 2027, amb la qual cosa a partir de 2026 ja haurem de començar a preparar el següent pla. Volem fer un mapatge de la situació de la medicina de família a tot el món i conèixer exactament quina és la seva situació i la dels professionals, així com la definició de les competències professionals mínimes en aquells països en què no està reconeguda l’especialitat de medicina de família.

El 2026 també hi haurà canvis importants en l’àmbit de les organitzacions internacionals: els directors generals de l’ONU i l’OMS acabaran els seus mandats i s’hauran de buscar persones de consens mundial per dirigir totes dues organitzacions. Necessitem líders que es comprometin amb els sistemes sanitaris públics, amb la cobertura universal, amb un model que no suposi un perjudici econòmic per a la gent i que garanteixi l’accés als metges i metgesses de família en serveis d’atenció primària ben coordinats amb salut pública i altres nivells assistencials.

Un altre repte important és que el 2028 se celebrarà el 50è aniversari de la Declaració d’Alma-Ata i el desè de la Declaració d’Astanà, amb la qual cosa el paper clau de l’atenció primària tornarà a estar sobre la taula. Crec que tindrem l’oportunitat d’incorporar la medicina de família en la definició de l’atenció primària com un rol clau en els equips. És una bona oportunitat, en un moment en què cada vegada més països l’estan reconeixent com a especialitat.

És la primera espanyola que assumeix la presidència de WONCA World. Quins factors creu que han contribuït a aquest fet?

El primer és que internament hem estat capaços de plantejar una candidatura internacional sòlida des de la SEMFyC. L’espanyola Verónica Casado, que va ser elegida el 2018 com la millor metgessa de família del món, va obrir camí i ens ha inspirat moltíssim.

El segon és que aquí tenim una especialitat molt ben estructurada. Els metges i les metgesses de família reben una formació molt completa, amb un programa avaluable que està donant molt bons resultats.

El tercer és que tenim un bon model d’atenció primària, en el qual el metge de família és el metge de les persones i de la comunitat, i tota la població, visqui on visqui, té accés al seu metge de família, cosa que no succeeix en tots els països.

Jo soc el producte de tot això, i represento moltes metgesses i metges de família que han estat treballant de manera constant en l’àmbit internacional.

Quina és la situació de la medicina de família i de l’atenció primària al món?

Hi ha molta variabilitat. Hi ha països que estan enlairant-se amb molta força, com la Xina, que està aplicant criteris de territorialitat i definint la formació dels especialistes, seguint un model molt semblant al nostre. Estan invertint molt en tecnologia en atenció primària i apostant per la salut digital. Tenen un repte majúscul per atendre una població molt gran, en un territori immens, i ho estan fent bé.

Després hi ha altres països amb sistemes d’atenció primària que estan en una fase de transició, i aquí no cal anar gaire lluny; només cal creuar els Pirineus. A França, tradicionalment la medicina de família ha estat una professió liberal, que s’exerceix en consultoris privats. Això ha provocat moltes desigualtats territorials i ara hi ha territoris sense metges de família. Les regions sanitàries a França s’estan començant a implicar i s’està produint un procés de transformació amb la implicació dels ajuntaments. A la resta d’Europa, hi ha molta variabilitat. Els països nòrdics tenen una llarga tradició d’equips d’atenció primària multidisciplinaris, que funcionen molt bé, i a Europa de l’Est s’estan desplegant models d’atenció primària en molts països.

A l’Àfrica, l’OMS dona molt suport als països per obrir centres d’atenció primària, i a Sud-Amèrica WONCA té un acord amb l’Organització Panamericana de la Salut per treballar directament amb els governs en el desplegament de l’atenció primària i la consolidació de l’especialitat de medicina familiar i comunitària al continent.

També hi ha altres experiències interessants al sud d’Àsia, per exemple, a l’Índia o al Pacífic Est on a poc a poc es van implantant models d’atenció primària amb una estructura organitzada entorn dels metges de família.

En general, es va avançant en garantir uns serveis mínims d’atenció primària a la població, que cada vegada necessita una major atenció, considerant el paper de la medicina familiar i comunitària.

Quins són aquests serveis mínims que ha d’oferir l’atenció primària?

Les malalties cròniques estan creixent a tot el món, i no només als països desenvolupats. L’obesitat, la hipertensió, la diabetis i totes les complicacions que es deriven d’aquestes malalties, com els accidents cerebrovasculars o les amputacions estan augmentant de manera alarmant en països d’ingressos mitjans i baixos. És una onada que cada vegada serà més gran i, si no hi posem mitjans per afrontar-la, ens superarà. Per això és tan rellevant desplegar una atenció forta, que faci prevenció i promoció de la salut, que segueixi els pacients crònics i que redueixi les complicacions que puguin tenir per augmentar la qualitat de vida de les persones i impedeixi pèrdues evitables.

Un dels problemes que té l’atenció primària, tant al nostre país com globalment, és la manca de finançament. Fa uns quants anys, la SEMFyC i l’OMS reclamaven que el 25 % del finançament sanitari correspongués al primer nivell assistencial. Actualment, a Espanya no s’arriba al 14 %. És factible assolir aquest objectiu? Té sentit fixar aquest percentatge?

Jo crec que en comptes de lluitar per assolir un determinat percentatge cal lluitar per invertir en projectes. Resulta més fàcil que els gestors sanitaris inverteixin en un accelerador lineal que en un projecte d’atenció primària, que és més intangible i els seus resultats s’aconseguiran a llarg termini. Aquí els professionals de l’atenció primària tenim un repte; hem de ser capaços de demostrar la utilitat dels projectes de reorganització dels serveis d’atenció primària a la comunitat que plantegem.

Al nostre entorn més proper, a Catalunya i Espanya, quins reptes té la medicina de família i l’atenció primària?

D’una banda, tenim un problema d’envelliment, i no només de la població, cosa que comporta més malalties cròniques i més complexitat en l’atenció, sinó dels professionals. Estem vivint un procés de relleu generacional que no sembla que estiguem gestionant de manera adequada. Durant els propers anys augmentarà el nombre de jubilacions i no tenim un relleu generacional.

També és important millorar la integració dels equips, augmentant l’enfocament multidisciplinari. Això a Catalunya ho esteu fent bé. Heu integrat bé la infermeria familiar i comunitària en els equips; fan una bona gestió de la demanda i treballen la prescripció derivada, que és un tema important, perquè compromet tot l’equip al voltant de les necessitats del pacient. En això hi ha poques comunitats autònomes que hagin avançat tant com Catalunya. També en la integració d’altres professionals, com els psicòlegs i els fisioterapeutes. Després també hi ha el tema educatiu, que els equips d’atenció primària col·laborin amb les escoles i els instituts. En aquest sentit, el programa Salut i Escola està donant molt bons resultats amb professionals d’infermeria que aborden les necessitats de salut de la població escolar.

A l’Aragó, d’on soc jo, tenim molt ben integrat l’àmbit social, a Navarra s’ha treballat molt el model infermer, a Galícia i Madrid hi ha molt bones experiències en l’àmbit dels sistemes d’informació, que permeten reflectir i coordinar molt bé el recorregut del pacient en el sistema… El fet que a Espanya tinguem un model d’atenció primària descentralitzat ens permet tenir molt bones experiències en diverses comunitats. Si sabem aprofitar-les entre tots, podem millorar moltíssim.

Un altre repte que tenim és aconseguir integrar la ciutadania en el procés, fer-la corresponsable i promoure la seva participació pel que fa a la seva salut i a l’ús i millora dels serveis d’atenció primària a la comunitat.

Les universitats estan donant una bona formació als futurs especialistes en medicina de família?

Aquest és el taló d’Aquil·les de l’especialitat. Una de les línies que ens plantegem és ubicar la medicina de família al centre del currículum formatiu, que els estudiants de medicina tinguessin contacte amb aquest àmbit assistencial des del principi dels seus estudis. Ara a moltes facultats de Medicina els estudiants passen per un centre de salut almenys una vegada per setmana. Això, si ho fan durant sis anys, aconseguirà que puguin ser capaços de tenir una perspectiva global de l’atenció, de poder abordar diversos problemes de salut i veure com influeixen els determinants socials en l’evolució dels pacients, tenir un enfocament comunitari de l’atenció.

D’altra banda, és important facilitar als especialistes en medicina familiar i comunitària que puguin participar en la docència. És complicat que els metges de família puguin compaginar l’activitat assistencial amb la docència i la recerca. Hem de desenvolupar mecanismes que permetin flexibilitzar l’activitat, perquè els professionals que vulguin puguin dedicar part del seu temps a ensenyar i investigar. A més de ser positiu per a l’atenció que oferim als pacients, també ho és per reduir el risc de burnout entre els professionals.

Considera que l’especialitat de medicina familiar i comunitària té prestigi dins de la professió?

Cada vegada més. La clau és la confiança, i jo detecto que la resta d’especialistes cada vegada confia més en nosaltres. Per exemple, avui he visitat un pacient que havia anat a urologia per a una revisió d’un càncer de pròstata després de fer radioteràpia i que li ha dit a l’uròleg que tenia un dolor púbic. Aquest metge li ha recomanat que busqués un bon metge de família perquè l’orientés adequadament, perquè aquest dolor no semblava tenir res a veure amb un problema urològic. El pacient ha vingut, l’hem explorat i al final li hem detectat una hèrnia inguinal. Li hem indicat una ecografia i una visita a cirurgia. Al final de la visita, el pacient m’ha dit “l’uròleg tenia raó, doctora, havia de venir al metge de família”.

Quina és la situació de la recerca en l’àmbit de l’atenció primària?

La situació és complicada, perquè per a la majoria de professionals d’atenció primària investigar és una activitat voluntària i no retribuïda. No pot ser que et passis vuit hores cada dia passant consulta i quan acabis dediquis el teu temps lliure a analitzar dades, a generar evidència sobre l’impacte positiu de l’atenció primària en la salut de la comunitat i a tractar de publicar aquests resultats. Això desgasta qualsevol. A més, amb tot el sentit, les noves generacions prioritzen la conciliació de la vida laboral amb la personal, i aquí la recerca moltes vegades no té cabuda.

De quina manera es pot solucionar aquesta situació?

Alliberant una part del temps dels professionals que tinguin interès a investigar perquè es dediquin a això. En aquest sentit, els ajuts d’intensificació de l’IDIAPJGol tenen aquest propòsit i estan donant molt bons resultats. Permeten que els professionals assistencials puguin dedicar una part del seu horari laboral a investigar sense perdre el contacte amb la realitat assistencial.

Quina visió té de l’IDIAPJGol?

La seva concepció va ser una idea molt brillant, perquè identificava una necessitat dins dels equips d’atenció primària, que era generar un entorn investigador, promocionar noves generacions d’investigadors que treballin en resultats de salut, en relació amb les cures en atenció primària. I els resultats són molt positius.

Crec que és important crear entorns en els quals fem una certa discriminació positiva de la recerca en atenció primària. Si no, és molt difícil poder competir amb la recerca que s’està realitzant en l’àmbit de la cardiologia, l’oncologia o d’altres especialitats que tenen una estructura molt sòlida, amb una llarga tradició, i que compten amb revistes amb un factor d’impacte molt elevat.

També és fonamental incorporar diversos professionals als projectes de recerca, més enllà dels metges de família, i això l’IDIAPJGol ho està fent molt bé, perquè integra infermeres, fisioterapeutes, treballadors socials… tot l’equip d’atenció primària. Ara el repte és com podem incorporar els pacients, els ciutadans, en els projectes de recerca, perquè puguin participar en els processos de recerca. Això resulta més fàcil en l’atenció primària que en l’àmbit hospitalari. Aquí l’IDIAPJGol té una gran oportunitat.

Quines funcions té el Comitè Científic Extern de l’IDIAPJGol i quines activitats fa?

Les persones que formem part del Comitè Científic Extern aportem la nostra mirada, les nostres experiències en altres entorns, en altres països, i això resulta molt enriquidor. També actuem com a ambaixadors de l’IDIAPJGol i l’ajudem a establir aliances amb altres institucions.

A part, participem en l’avaluació dels ajuts i de les acreditacions, i en aquelles tasques que ens encarrega la direcció del centre.

Fa poques setmanes es va celebrar el segon retreat de grups de l’IDIAPJGol, que enguany s’ha centrat fonamentalment en el relleu generacional. Com creu que s’ha d’afrontar aquest repte?

Des de bon començament, afrontant el tema i involucrant més els residents. Crec que un element important és vincular-nos amb el nou programa de l’especialitat que es va llançar a l’agost, que promou que tots els residents facin un projecte de recerca al final de la residència. Això serà un bon ganxo per incorporar noves generacions. És evident que els resultats no els veurem fins d’aquí uns quants anys.

Al nostre país, quan un metge escull l’especialitat i comença a treballar en un centre sanitari es desvincula de la universitat i molt sovint també es desvincula de la recerca. Fins ara no hem sabut com tornar a connectar-los. La clau està en què no es perdi la connexió amb la universitat ni amb el centre de recerca, que hi hagi més metges que facin el doctorat, sobretot especialistes en medicina familiar i comunitària, que acabin un projecte de recerca, perquè d’aquesta manera ja estan dins de la roda; poden entrar en un grup de recerca, optar a beques… seguir investigant.