Faranak Nooriankafshgari –Fara, com li agrada que l’anomenin– és riallera, li agrada la fotografia, llegir assaigs sobre ciència i novel·les de tota mena, escoltar música i cuinar. També li encanta ajudar les persones i intentar entendre la seva psicologia, analitzar la seva manera de pensar, que “és una mena de hobby per a mi”. Toca el piano –va estudiar vuit anys al conservatori–, ha practicat karate i fa natació, un esport en què ha competit, i intenta anar regularment al gimnàs per mantenir-se en forma. És també una experta en nail art, l’art de pintar les ungles. Ensenya les seves, que s’ha decorat ella mateixa amb molta cura, de color rosa amb puntets brillants.
L’any 2019 es va graduar en Medicina a la Universitat de Ciències Mèdiques de Qazvin, una ciutat d’un 300 mil habitants al nord del país. La pandèmia la va enganxar treballant als dos hospitals universitaris de la ciutat. Quan va acabar la crisi sanitària, Fara es va incorporar en un centre de salut d’una localitat petita, a prop de Teheran, on va dirigir un equip format per una vintena de professionals. “Allà hi vaig fer de tot: atendre dones embarassades, infants, persones grans, preparar medicació per a la diabetis, per a la hipertensió… i combinar la feina assistencial amb la gestió”.
Precisament, el seu interès per la gestió l’ha portat fins a Barcelona, on està estudiant el màster en gestió sanitària i científica de la Universitat Autònoma de Barcelona. Les pràctiques les està realitzant a la Unitat d’Innovació de l’IDIAPJGol. “Abans d’arribar a Espanya vaig estar un temps a Itàlia i vaig plantejar-me si estudiava en un país o en un altre”. Al final es va decidir per venir a Barcelona per la cultura i la llengua i també perquè la seva germana treballa des de fa uns quants anys aquí, a l’Hospital Clínic.
No s’ha penedit de la decisió. “M’encanta l’ambient de treball, m’han acceptat molt bé i estic aprenent moltes coses, aquí tinc l’oportunitat de poder aplicar coses que estic estudiant a la Universitat.”
IA per al triatge
Li interessaria dedicar-se professionalment tant a la gestió de projectes de recerca com a la gestió assistencial. De fet, el seu treball de fi de màster consisteix a desenvolupar un sistema basat en intel·ligència artificial per millorar el triatge a les urgències i que ajudi les infermeres i el personal d’administració a poder classificar cada cas segons el nivell d’urgència i a reduir el temps d’espera dels pacients.
“Per exemple, si un pacient de més de 50 anys i diabètic acudeix a urgències amb mal d’estómac, és possible que estigui patint un atac de cor”. Tot i així, afegeix, moltes vegades el professional que fa el triatge no té prou coneixements per poder identificar-ho o bé es deixa manipular pel pacient. Aquí és on pot ser d’utilitat un sistema que ajudi a determinar el nivell de triatge a les unitats d’urgències. Fins i tot, explica, aquesta eina podria servir perquè el mateix pacient pogués saber si allò que li passa és urgent o no, consultant una aplicació al mòbil des de casa seva.
En aquest moment, el Fara està dissenyant el model d’aquesta eina, que “es basa en la gestió dels pacients en situacions crítiques, com una catàstrofe com la que va passar a València durant la dana, o una guerra”. Afegeix que, en aquestes situacions, és fonamental poder classificar ràpidament els pacients segons les seves necessitats, i s’utilitzen polseres de diversos colors per classificar-los segons el nivell d’urgència: “el blanc és per als casos que no són urgents; el groc, per a situacions controvertides; el vermell, per a situacions urgents, i el negre és per als morts.” El proper pas del seu projecte serà determinar els recursos necessaris i el pressupost per poder-lo dur a terme i buscar un centre pilot on poder provar l’eina.
Model sanitari
La metgessa iraniana reflexiona sobre les diferències entre el model sanitari del seu país i el de Catalunya. “Allà la sanitat és privada, i el metge té molta pressió de les asseguradores. Si, per exemple, no diagnostica un càncer, li pregunten per què no ho ha fet, però si demana proves diagnòstiques i al final no és un càncer, li pregunten per què ha gastat tants diners”.
A Iran, explica, “els professionals estan molt ben formats i ofereixen molt bon servei, però l’administració sanitària és un caos”. A Catalunya les coses funcionen de manera diferent, tot està més reglamentat i això, reconeix, fa que de vegades se senti una mica perduda mentre estudia el màster, perquè diu que, sovint, es donen per sabudes qüestions del funcionament del nostre sistema sanitari que no coneix. “De tota manera, aprendre-ho depèn de mi. Estudiar no és una activitat passiva, sinó activa: és quelcom que fas tu, assistint a classe, però també llegint llibres, mirant documentals, vídeos… buscant coses que et permeten augmentar el teu coneixement. Jo també estic aprenent molt aquí, treballant a l’IDIAP”.
Bona organització
De la institució destaca la bona organització. “Tothom fa la funció que li pertoca”, afirma, i, a més, “tots els processos interns estan molt clars”. També li agrada la diversitat cultural i de perspectives que hi ha a l’IDIAPJGol. “Hi ha investigadors de Mèxic, de Brasil… Hi ha una atmosfera molt diversa i tot està molt ben organitzat”.
Fara també remarca la importància que té fer recerca a l’atenció primària, perquè té en compte qüestions que estan molt properes a les persones. “L’atenció primària abasta tota la població i assumeix la càrrega assistencial més important i la recerca que s’hi fa té una aplicació més directa sobre la millora de la salut de les persones”, afirma.
D’Iran troba a faltar el menjar, la seva mare i el seu pare i també els seus pacients. Ensenya algunes fotografies que li han enviat les persones a qui atenia al seu país, dibuixos que li han fet “els meus nens”, en què li diuen que l’enyoren.
De moment, però, vol quedar-se a Barcelona “un lloc referent en salut, ciència i recerca”.
