Enric Aragonès es va estrenar el mes de maig passat com a nou coordinador de la Unitat de Suport a la Recerca (USR) Tarragona-Reus, en substitució de Francisco Martín. Diu que aquesta era “l’evolució natural”, després d’haver començat la seva carrera investigadora a la USR des de baix de tot, com a becari predoctoral. Ara fa anys que és el cap del grup de Salut Mental i Atenció Primària de l’IDIAPJGol, que aplega investigadors de la USR de Tarragona-Reus i també de Barcelona, una col·laboració interterritorial poc comuna a l’Institut.

Aragonès manté l’activitat assistencial dos dies per setmana, al CAP Constantí, cosa que considera important per estar en contacte amb la realitat i poder fer-se seguir plantejar preguntes que desperten nous projectes d’investigació. Diu que la recerca dona una mirada crítica i ajuda a entendre com moltes vegades “és difícil traslladar la sagrada evidencia científica a la vida real”.

Quan Aragonès es treu la bata blanca, es col·loca un davantal de cuir i es tanca al seu taller per fer escultura. D’ell és la figura “Portes obertes al coneixement”, que va crear per al 25è aniversari de l’IDIAPJGol, i té una bona col·lecció d’escultures, fetes amb ferro i amb altres materials, moltes de les quals s’han pogut veure en exposicions col·lectives.

Quin balanç fas dels primers mesos en el càrrec?

Jo fa més de vint anys que estic vinculat a la USR. Vaig començar a fer investigació de debò l’any 2000. Llavors la USR i, l’IDIAP com a institució acabaven de néixer. Tota la meva carrera de recerca ha estat molt vinculada a l’IDIAP, on he fet tots els papers: hi he estat com a investigador predoctoral, hi he rebut beques de projectes, intensificacions, ara recentment he rebut un ajut per fer una estada a l’estranger… Ser el coordinador de la USR em faltava en aquesta col·lecció. Crec que és una mica el pas natural, cosa que em fa molta il·lusió.

Com veus la recerca al territori?

La USR de Tarragona-Reus sempre ha sigut molt activa i molt productiva, en resultats i implementació, i el meu objectiu és continuar mantenint aquest nivell. Tenim la sort de tenir professionals compromesos amb la recerca i una gerència a l’ICS que és molt sensible a la investigació. La idea seria mantenir aquest alt nivell de qualitat científica i continuar mantenint bones relacions i suports a la gerència.

Què us fa singulars?

Tenim diversos projectes. Hi ha una línia molt consolidada de prevenció de la diabetis, que va obtenir un dels primers projectes internacionals de l’IDIAP. Una altra línia amb molt de potencial és la de qualitat i seguretat dels pacients, impulsada per Montse Gens, que és un exemple de recerca en acció, perquè ha permès desenvolupar els sistemes de seguretat dels pacients i les garanties de qualitat a l’atenció primària de tot Catalunya. També tenim el grup de malalties respiratòries, encapçalat per Paco Martín, que aborda aquestes patologies des de diverses perspectives, les més recents són el tabaquisme i la influència de la nutrició, cosa que ens ha permès establir moltes col·laboracions amb la Universitat Rovira i Virgili. També el grup de salut mental, que coordino jo mateix, que té una trajectòria llarga. La novetat és que ens hem fusionat amb el grup de salut mental de Barcelona, de manera que ara compartim moltes iniciatives, tenim en comú molta energia, recursos i idees, i aquesta és la manera de fer que la nostra recerca sigui més eficaç.

Què esteu treballant ara en aquest grup de salut mental?

En aquests últims anys hem estat treballant en el projecte MESTRAL. A partir de l’epidèmia de covid-19, es va posar sobre la taula la necessitat d’abordar la salut mental dels professionals i el burnout. Es van detectar necessitats i des de l’Atenció Primària de l’ICS va sortir la iniciativa de posar en marxa un programa d’intervenció per millorar el benestar emocional i prevenir el burnout dels professionals. Es tractava d’una intervenció psicoeducativa que duien a terme els psicòlegs comunitaris, que en aquell moment s’acabaven d’incorporar al sistema. Des de l’IDIAP vam voler avaluar aquesta iniciativa. Recentment hem finalitzat el projecte, que estava finançat per un PERIS, i ara estem veient com podem fer que els resultats siguin útils i es puguin aplicar a la pràctica clínica, per perfeccionar la intervenció i escalar-la, donar-li continuïtat i portar-la a altres àmbits.

Podries avançar algun resultat preliminar?

Hem vist que, en termes d’eficàcia, la intervenció ha millorat la resiliència dels professionals i ha disminuït les puntuacions en les escales de burnout, ha tingut efectes positius i, mitjançant estudis qualitatius, hem vist que, a més de l’eficàcia clínica, també ha permès millorar la cohesió de l’equip. També ho han valorat positivament els psicòlegs clínics d’atenció primària, perquè els ha ajudat a reforçar el seu rol davant la resta de l’equip. Els promotors de la iniciativa, els responsables d’Atenció Primària de l’ICS, també han valorat positivament la intervenció.

Quant de temps ha durat?

El projecte va començar a mitjan 2022 i va acabar l’any 2024. És un exemple de recerca amb impacte. De fet, l’hem presentat a uns premis que es diuen així, Recerca amb impacte, a veure si el guanyem. La utilitat real de la recerca sempre ha estat una cosa que a mi com a investigador m’ha interessat molt. Per exemple, al projecte INDI, que consistia en dissenyar una intervenció per millorar el maneig de la depressió a l’Atenció Primària, primer vam fer un assaig clínic i la fase següent va ser veure com podíem passar-ho a la pràctica clínica. És veritat que una cosa és fer un estudi controlat, en què els professionals estan disposats a participar, i una altra de molt diferent, aplicar-ho a la pràctica clínica, en què no tothom té les mateixes motivacions. Vam tenir un èxit parcial, tot i que ens va anar molt bé per conèixer quines dificultats hi ha per implementar intervencions complexes en la practica real.

Una de les coses bones de la recerca que es fa a l’atenció primària és que parteix dels mateixos professionals i té una translació molt directa a la pràctica clínica.

Un altre projecte que esteu duent a terme és l’estudi de l’afectació de la pandèmia en la salut mental joves.

Aquest l’estem duent a terme amb Constanza Jacques i Ana Lozano, juntament amb altres investigadors. Hi estem utilitzant el SIDIAP, que és una eina d’investigació molt potent. Estem estudiant com han evolucionat les dades de trastorns mentals de joves i adolescents al llarg dels últims anys. Hem vist que la pandèmia va tenir un efecte molt destructiu en la salut mental dels joves i adolescents, tot i que ja abans hi havia una tendència ascendent. A partir d’aquestes dades, hem constatat diferències en funció del sexe i el gènere de la persona, la situació socioeconòmica o el lloc d’origen de la persona. No tot són neurotransmissors en salut mental, sinó que els aspectes socioeconòmics tenen un impacte molt gran.  A més, aquest estudi té un gran avantatge, i és que té en compte dades quantitatives, a partir del SIDIAP, però també les complementem amb un estudi qualitatiu en què han participat les mateixes persones afectades, professors d’institut i professionals de la salut, que ens ha ajudat a aprofundir en el significat d’aquestes diferències.

Quan vam tenir la pandèmia de covid-19 es parlava que hi havia també una pandèmia de salut mental. La seguim patint, aquesta pandèmia de salut mental?

Entre els professionals de la salut, hem vist que els efectes més intensos es van viure durant la pandèmia de covid-19 i després es van atenuar. Tot i així, ja abans de la crisi sanitària hi havia necessitats d’atenció al benestar emocional dels professionals. La pandèmia les va fer més visibles. Respecte dels joves i adolescents, tenim dades fins al 2022 i no sabem el que ha passat després. Ara hem demanat dades per estudiar-ho.

I La vostra hipòtesi quina és? Tens la percepció que ens trobem davant d’una situació preocupant?

Estic segur que sí, que continuem amb nivells alts, probablement una part haurà millorat, però els problemes de salut mental, un cop es desencadenen, costen de superar.

Durant els Ajuts a la recerca de l’IDIAPJGol i l’ICS us van concedir un ajut a la mobilitat, per anar a Xile. Quin projecte hi vas a fer?

Vaig conèixer uns investigadors de Xile, de la Universitat de Talca, que són psiquiatres i metges de família que treballen en una línia d’investigació bastant afí a la nostra, basada en models per al maneig de la depressió a l’atenció primària. Ells treballen amb models diferents, fan molt d’èmfasi en investigar i gestionar els traumes remots que poden condicionar la depressió en adults, que segurament tenen molta importància. És una línia d’investigació en què nosaltres no havíem incidit, que ells incorporen en el maneig habitual a l’atenció primària, i que segurament tenen molta importància. Vaig a treballar uns mesos amb ells, a aprendre aquest model i veure si el podem aplicar a les nostres línies d’investigació, tant a nivell científic com formatiu.

Com veus globalment l’IDIAPJGol i quin paper creus que té en el panorama de recerca general?

L’IDIAP és una institució molt útil per promoure la recerca en atenció primària. També és singular, perquè en altres comunitats autònomes no existeix res de semblant.

Els professionals coneixen l’IDIAP i saben que s’està fent recerca a l’atenció primària?

L’IDIAP és prou conegut, tot i que no tots els professionals tenen interès en fer recerca. Jo sempre els dic als residents i a altres col·legues que per fer recerca no cal dedicar-s’hi professionalment. Per als professionals assistencials, fer investigació és un bon complement, i aquí sempre tenim les portes obertes. De fet, un dels meus objectius com a coordinador de la USR és justament difondre la idea que tenim les portes obertes, que podem oferir assessorament per traslladar una idea de recerca que pugui tenir un professional a un projecte d’investigació, que pot ser molt gran o molt petit.

El fet de dedicar-te a la recerca, com influeix en la manera d’exercir com a metge?

Jo em dedico a la recerca en salut mental, i justament aquest àmbit és una part molt important en la tasca de la medicina de família. Quan vaig decidir fer recerca i escollir el tema per a la meva tesi doctoral, vaig buscar alguna cosa que tingues a veure amb la meva activitat i que fos un terreny no gaire trillat, i vaig escollir la salut mental, perquè+e, a més, era un àmbit en què em sentia una mica insegur.

Fer recerca i entendre la recerca també et proporciona una mirada més critica en allò que fas, en les recomanacions que fan les guies de practica clínica, t’ajuda a entendre per què es fan aquestes recomanacions, quines són les seves limitacions basades en l’evidència i com és de vegades difícil traslladar l’evidencia científica a la vida real. Si fas recerca entens la discordança entre l’evidència científica i el que es fa al dia a dia. Aquesta mirada critica ajuda molt.

Quins projectes de futur teniu a la USR?

Cada cop més estem intentant obtenir convocatòries internacionals, que tenen força complexitat en temàtiques i procediments, però sembla que el futur és aquest. També ens plantegem millorar els circuits i els procediments interns perquè les preguntes que sorgeixen de la practica clínica es puguin traslladar a projectes d’investigació.

I com veus el futur de l’IDIAP?

Veig que l’IDIAP cada cop té més magnitud, més complexitat, més funcions i més possibilitats. L’augment de la complexitat dels projectes de recerca fa que cada cop necessitis més suport tècnic. Una eina molt potent és el SIDIAP, que és una base de dades única a l’Estat, i que durant els propers anys encara més forta. També penso que un bon objectiu és intentar situar l’IDIAP en un nivell similar al dels centres de recerca hospitalaris més potents. Això és complex des del punt de vista polític i administratiu, però serà essencial per poder garantir la continuïtat de la institució i continuar amb la seva expansió.