Daniel Garcia Abiétar és metge especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública. Treballa a l’Institut Català de la Salut (ICS) com a tècnic en salut i és investigador de l’IDIAPJGol. Actualment, està cursant el Grau de Filosofia i està treballant per aplicar les humanitats al model sanitari i també a la recerca. Parla de la necessitat de crear un espai –encara no està clar el format, però incorporaria la recerca i implicaria l’IDIAPJGol i l’ICS– per tal d’intensificar la reflexió humanista a l’organització de la pràctica assistencial a l’ICS, incorporant-hi la visió de disciplines acadèmiques tradicionalment allunyades de l’àmbit sanitari. Hem conversat amb ell sobre com es pot fer més humà l’abordatge de la salut.
Com ha sorgit la idea de crear aquest espai centrat en la humanització de l’atenció sanitària i en què consistirà?
Estem identificant una comunitat d’interessos a l’ICS per treballar aquests temes des de la perspectiva de les humanitats. El meu perfil és mixt. Jo soc metge i em vaig especialitzar en salut publica, i ara estic estudiant el grau de Filosofia. Les humanitats inclouen disciplines molt àmplies: hi ha la filosofia, és clar, però també la història, la literatura, les arts… També l’antropologia mèdica, que ha estat a prop de la pràctica sanitària, però només a l’espai de la recerca. Volem que aquest espai conjunt entre l’IDIAP i l’ICS obri més oportunitats a diverses disciplines acadèmiques que habitualment es veuen allunyades de l’assistència i de la recerca, perquè actualment es basen en una visió molt biomèdica. A l’IDIAPJGol hem començat a explorar la incorporació de Francesc Borrell, un metge referent en l’àmbit de l’ètica medica, i més endavant s’hi podran sumar altres professionals de ICS i IDIAPJGol, de diverses disciplines.
L’espai podria aportar el seu granet de sorra per trencar amb la lògica dominant, que dona molta importància als avenços cientificotècnics i no tant a cuidar. Les persones no poden quedar reduïdes a la seva dimensió biològica, perquè som principalment la nostra història, la nostra narrativa, la manera com vivim quotidianament la salut i la malaltia, la influència del nostre entorn… La nostra intenció és qüestionar com estem fent les coses, aportar una visió transversal que impregni la manera com abordem la salut des dels serveis de salut.
“Volem que aquest espai conjunt entre l’IDIAP i l’ICS obri més oportunitats a diverses disciplines acadèmiques que habitualment es veuen allunyades de l’assistència i de la recerca”
Això com ho baixem a la recerca? Quines línies d’investigació materialitzen aquest enfocament?
Per una banda, hi ha les aportacions dels professionals que es dediquen a la bioètica, com el professor Francesc Borrell, que se centren en la relació entre els professionals i els pacients. Això té implicacions, per exemple, en l’eutanàsia, en la contenció mecànica en l’àmbit de la salut mental o a les presons, en l’ús de la intel·ligència artificial en els processos de decisions clíniques… Jo vinc de l’àmbit de la salut publica, en què una de les branques més importants és la bona governança dels sistemes sanitaris, la manera com les institucions s’organitzen per prendre bones decisions, perquè les deliberacions que hi ha a dins de les institucions sanitàries i de recerca siguin democràtiques, i això és important en un moment en què es qüestiona la democràcia i els sistemes democràtics. Aquest enfocament també l’hem d’incorporar.
Hi ha una part del teu discurs que recorda la cura infermera, que va néixer amb el model de Florence Nightingale.
Les aportacions que s’han fet històricament des de la infermeria són molt rellevants. És una part central que ha de estar present. Per exemple, aquí tenim infermeres referents en aquest àmbit, com Montserrat Busquets. Però també és important incorporar totes les aportacions que s’han fet des de les humanitats. La filosofia, en relació amb el feminisme, ha fet esforços molt notables per integrar l’ètica de la justícia i l’ètica de la cura. En aquest sentit, hi ha autors que han desenvolupat molt aquesta visió: Paul B. Preciado, Paul Ricœur, Nancy Fraser… També les aportacions que s’han fet des de l’antropologia filosòfica de la Escola de Madrid, en què s’ha fet una reflexió sobre què és l’ésser humà i quines conseqüències té en l’àmbit ètic i polític.
Fa molts anys que sentim a parlar que cal situar la persona en el centre del sistema sanitari i periòdicament a l’ICS i al Departament de Salut s’han posat en marxa projectes d’humanització del sistema que no han donat massa fruits o que no han tingut continuïtat. Com podem aconseguir situar realment la persona en el centre?
És una qüestió complexa que s’ha d’abordar des de diversos nivells. Hi ha un nivell professional, relacionat amb les aptituds, que s’adquireixen amb la socialització i la formació, però també amb les actituds individuals. També hi ha una part d’organització dels equips i dels circuits a l’atenció primària i als hospitals. Hi ha un nivell institucional, en què intervenen processos relacionats amb la presa de decisions i amb la democratització. I, encara més enllà, hi ha un nivell més global que es refereix al sistema socioeconòmic en què creixen aquestes institucions. No podem pensar que des del sistema sanitari podem canviar tot el que hi ha a fora, com si fóssim impermeables al que està passant.
A l’arrel del nostre sistema hi ha un tecnooptimisme que converteix les tecnologies, que haurien de ser mitjans, en fins. Aquest canvi de mitjà a fi té a veure amb un desenvolupament social capitalista, en què el fi acumulatiu col·loca la tècnica davant del que hauria de ser el fi, no només al sistema sanitari, sinó a la societat en general, que és l’ésser humà integrat de manera sostenible en la naturalesa de què forma part. Això és un problema que té molt a veure amb les desigualtats en salut i amb l’organització d’un sistema sanitari que no està centrat en la persona. La pregunta que hem de fer és “què hem de fer per resistir?” Com podríem millorar els nostres processos institucionals i assistencials perquè siguin més democràtics, perquè persegueixin la plena realització de la salut de la persona i del seu entorn social i ambiental? Sempre tindrem una limitació, que és que el sistema sanitari depèn d’altres institucions. Per això, es requereix incloure totes les visions, no només la dels professionals. Des d’una perspectiva de polítiques sanitàries, sobre les quals treballo a l’European Observatory on Health Systems and Policies, aquest espai de reflexió està molt relacionat amb el concepte d’integrated care, que té a veure amb la incorporació de la salut en totes les polítiques.
“A l’arrel del nostre sistema hi ha un tecnooptimisme que converteix les tecnologies, que haurien de ser mitjans, en fins”
Com ha influït la pandèmia provocada per la covid-19 en la hipertecnificació del sistema de salut?
Hi ha influït molt. La pandèmia ha sigut un accelerador de molts processos que ja hi es trobaven en la nostra societat. S’hi van posar molts recursos econòmics per potenciar la telemedicina i la digitalització. Això va ser molt útil durant aquell episodi, i està bé que els tinguem, però també ha contribuït a augmentar la deshumanització de l’atenció sanitària. Calen encara esforços perquè aquestes iniciatives no es perpetuïn en una dinàmica de substitució de les relacions humanes i perquè l’accés sigui realment equitatiu.
En molts casos, la millora de la humanització de l’atenció sanitària no pot comportar un augment de la burocràcia, amb la implementació de procediments que obliguin els professionals a incorporar determinades pràctiques?
Francesc Borrell ens diu que hi ha indicadors que poden descriure la qualitat de l’atenció, com ara el temps mitjà de les consultes. Així, per exemple, el percentatge de les consultes mèdiques en què no es fa cap exploració física. També si es reflecteix a la història clínica la visió del pacient, la seva narrativa, el seu context socioeconòmic… També parlem, per exemple, sobre en quina mesura es consulten els casos amb altres professionals, perquè això reflecteix la deliberació col·lectiva i la dedicació. Hi ha molts indicadors que podrien dir-nos si s’està aplicant una perspectiva d’humanització a l’assistència.
Però, és clar, la visió quantitativa és insuficient; hem de ser als llocs de treball i conèixer en primera persona quines dificultats es troben els professionals per oferir un tracte humà. El neoinstitucionalisme , la teoria enfocada a l’estudi econòmic i sociològic de les institucions, té molt a dir en aquest sentit, i la valoració integral de la realitat assistencial, que va més enllà de la recerca i que té com a mètode l’escolta i l’observació, ens pot ajudar a deliberar amb els professionals i a prendre bones decisions conjuntes per millorar la distribució de recursos i la formació, per aplicar polítiques de selecció que afavoreixin la contractació de professionals amb determinades qualitats i per establir procediments que assegurin l’escolta. És a dir, no podem quedar-nos a un nivell individual d’intervenció, fent-ne responsables els professionals, perquè l’organització institucional també determina el comportament i la identitat de les persones que hi treballen.
“Hem de ser als llocs de treball i conèixer en primera persona quines dificultats es troben els professionals per oferir un tracte humà”
Actualment, hi ha una tendència a desacreditar la ciència. El detonant va ser la pandèmia i també, en part, la reacció a l’excés de tecnificació que denunciaves, al culte per la tecnologia. De quina manera podem combatre aquest fenomen sense justificar que la tecnologia té la solució de tots els problemes?
La ciència s’ha col·locat en un lloc que no li correspon; no és una veritat única. Necessitem ser més crítics amb les implicacions socials i polítiques que comporta la ciència. Ara bé, seria molt ingenu prendre una posició crítica amb la ciència i a la vegada no reconèixer que hi ha moltes posicions anticientífiques que són antidemocràtiques. La meva crítica és al cientifisme. Jo vull una ciència que faci les aportacions que li toquen en l’àmbit físic, en l’àmbit biològic…, però que no vulgui acaparar altres àmbits que no li pertoquen, com ha criticat la filosofia des de fa temps. De tota manera, igual que les persones que consideren que la ciència té la solució a tots els problemes, les qui critiquen la ciència des de posicions autoritàries i antidemocràtiques tampoc volen posar la ciència en el lloc que li correspon.
No crec que la ciència persegueixi la veritat, sinó la transformació de la realitat, ja sigui a través de tècniques quantitatives com qualitatives. El coneixement científic ens apropa a la realitat, però mai la clausura. La veritat és el l’objecte d’estudi de la filosofia i és un concepte molt complex. La seva complexitat i ambigüitat només es pot resoldre conjunturalment amb el diàleg, amb el respecte deliberatiu, que té a veure amb l’equitat participativa, amb la representació social i política.
“Seria molt ingenu prendre una posició crítica amb la ciència i a la vegada no reconèixer que hi ha moltes posicions anticientífiques que són antidemocràtiques”
Quin paper li veus a la intel·ligència artificial? Pot ser una aliada per millorar la humanització o un impediment?
Tinc molts dubtes. Crec que hauríem de tenir en compte com s’ha desenvolupat la intel·ligència artificial. Està pensada com un reapropiament del coneixement d’una forma més o menys anàrquica, d’acumulació de coneixement i generació de respostes a determinades preguntes, que té a veure amb la transformació de la realitat. Però, tot i que la IA es defineix en un marc d’ús i possibilitats, i amb un background ideològic, els fins els hem de definir nosaltres institucionalment. Em sembla una eina molt potent, però en un context com l’actual molt viciat cap a una lògica dominant tecnològica, cal ser prudents i reflexives. Ara, serviria per millorar la humanització del processos i del sistema sanitari? Doncs depèn de com estigui organitzat el sistema i de si posem les eines al servei de la humanització. Hem de valorar quin ús en fem. Depèn de l’organització del treball, de la presa de decisions i dels límits que hi posem a l’ús de les eines.
